MANIFEST LLEGIT PER AMADEO RIBELLES AL CASTELL DE SAGUNT EL 18 D’ABRIL
Fa ben pocs dies que ha passat la Pasqua, en aquests dies un grup de saguntins visitàrem l’impressionant patrimoni de l’Egipte etern. Front les peràmides de Giza, front els temple de Karnak i d’Abú Simbel, quan modest i pobre sembla el nostre patrimoni.
MANIFEST COL•LECTIU 2010
Fa ja molts anys, recorde unes altres Paqües infantils en les quals per aquestes mateixes pedres que ara ens acullen, corríem infants i joves saguntins, jugàvem a jocs ancestrals o buscàvem els primers amors.
Quan recorde aquells dies, el nostre patrimoni ja no em pareix tan modest ni tan pobre.
No sé si serà un patrimoni pobre o ric, això no té importància, el que verdaderament compta és que és el nostre, el que tenim dins dels porus de la nostra pell i és la matèria dels nostres somnis.
El nostre patrimoni és una de les peces principals que conformen i defineixen el nostre ser en el món, la nostra principal senya d’identitat, el que ens identifica, el que ens fa ser el que som.
El nostre patrimoni és el resum de la nostra història, el solatge acumulat d’allò que ha esdevingut en aquesta terra al llarg dels segles, són els records familiars de la nostra història que desfigurats han arribat a nosaltres. Com deia Quevedo, el patrimoni és “nuestro polvo enamorado”, el formen les pedres treballades i els arbres plantats per mans difuntes, els costums perduts, la llengua castigada, les tradicions abandonades, els camins, les ermites, les paraules perdudes, les ferramentes oblidades…
El patrimoni saguntí, i el castell en el qual ens trobem, s’assembla a una fermosa magrana formada per centenars de xicotets grans diferents i saborosos.
És veritat que molts d’ells, per ells mateixos, no tenen a penes valor, quasi bé no ens diuen res, són una pedra, un record, una aroma, una resta ceràmica, una cançó, una moneda usada, un llibre molt llegit, una muralla assolada, un costum, un quadre vell, una escultura trencada, un vidre de color, un paper, un vestit, un color, una música, un camí, una data, una casa, una poesia…
Peró gra a gra es forma aqueixa magrana i potser no sapiam si és una fermosa fruita, si el seu perfum és deliciós, si els seu sabor és agradable; però el que sí que sabem és que és la nostra magrana, que fa olor al que és nostre i que assoboreix a nosaltres.
És la fruita nascuda de les nostres arrels, les qual tenim el privilegi i la sagrada obligació de conservar, tindre’n cura, protegir, potenciar i transmetre, perquè sense arrels, sense estar enganxats a la terra, no podem abrir-nos al que és universal, no podem llançar-nos a la conquesta del futur i això, això és imprescindible.
I aqueixes arrels, les nostres, s’endinsen en el més profund de la cultura mediterrània:
Som hereus dels adoradors de les deesses mare. Venim des de Troya a través de Zakinthos.
Per aquestes pedres caminaren els Abelux, els Barca, els Bebi, els Escipió… Vam ser pretext de l’alta política de Roma i de Cartago i n’escriviren Polibi, Tito Livio, Salustio…
Vam ser terra acollidora del poble jueu, el qual dins les nostres muralles deixaren relíquies del seu saber fer i també els cossos dels seus morts.
I durant segles els àrabs s’assetaren ací i crearen sobre base romana una xarxa de séquies d’aigua, d’aljubs i de banys.
En 1238 la Història donà un gir, i aplegà el bon rei Jaume i començà la Morvedre cristiana i rebérem lleis i privilegis i visqueren els nostres pares temps turbulents i a poc a poc s’anà creant el poble, del que encara hi ha tant que descobrir, tant que conservar, tant que restaurar, i que tenim tan abandonat.
Un poble del qual formaren part persones de les quals a penes coneixem uns noms i uns fets, persones com Úrsula Vilaroya, potser poc exemplars, però indubtablement amb força a les entranyes.
I perdérem el poble i ens feren carrer de València i es construïren convents mendicants junt a les muralles: franciscans, trinitaris, servites, que anaren conformant la nostra ànima.
I foren expulsats els germans jueus i els moriscos. I es crearen piatoses confraries com la de la Sang i la de Minerva, i ens visitaren sants i reis i nobles i soldats i bandolers i hi hagué guerra i fam i perdérem fins al nom.
I en cadascun dels segles es modificà, ultratjà i expolià el nostre patrimoni i sobre les seus despulles s’anà recreant un de nou seguint el vell fil conductor de les pedres romanes.
I en el traspàs del segle XIX arribà la guerra del francés i Romeu i la desamortització i el doctor Palos i la seua obsessió per les pedres antigues i el Capellà Pallarés i la Caixa d’Estalbis i Socorrs que a tants ajudà durant el seu segle i mig de vida, i els vins i els aguardents, i la Viti i les societats Musicals, i la fil•loxera i Chabret, i la taronja, i el mineral de Sierra Menera i els Alts Forns amb la indústria pesada.
I ja al voltar la cantonada arribà el vent calent del fantisme i de la destrucció que tant de mal va fer al nostre Patrimoni, i després el mant fosc del silenci.
I a la fi, amb la nova llum de la llibertat, la polèmica restauració del nostre Teatre i especialment l’afany dels saguntins per transformar, conservar, millorar el patrimoni.
El Centre Arqueològic, el Centre d’Estudis, el Col•lectiu pel Patrimoni, alguna asociació cultural fallera i un sens fi de asosiasicións de tota mena, formen la rica xarxa de la nostra societat que sap que el patrimoni és seu i ha de defensar-lo.
SÍ, la societat civil s’ha despertat i s’està alçant i exigeix una cura i potenciació del nostre patrimoni.
I aquesta exigència no és un caprici d’un dia, ni un empenyorament dilatant d’erudits a la violeta, és l’obligació moral, l’exigència total de transmetre als nostres néts, per a què ells ho facen als seus, un patrimoni que és seu, tant com nostre.
Jo vull que Simó, Candela i Lluc, i els seus fills, i els seus néts puguen sentir l’amor que io sent per aquestes pedres, què puguen veure-les i acaronar-les i que puguen transmetre’ls aquest amor, que naix ací de lo particular, de lo concret i s’estén fins a l’universal món.
Puix, qui es tanca en si mateixa, en el seu xicotet món, acaba sent un xicotet fanàtic envejós que veu enemics en totes les bandes i odia tot el que no coincideix amb la seua estreta visió exclusivista i pobra.
El fanàtic, l’intolerant, qui odia o qui amenaça, aqueix, com diria Scorsese, “no és un dels nostres”.
Estem oberts al món, acollim tot el món, puix nosaltres sabem que tots hem estat extrangers a terra estranya, com diu la Bíblia; però defensem amb totes les nostres forces el que és nostre i volem transmetreu, perquè volem que els nostres néts escriguen el futur de Sagunt sobre la pedra ferma de la Història.